Anterior Següent
Com una cadiraÀlex MitraniMireia MunmanyEster XargayTuti- Assumpta CireraRafa MadariagaAna Mª PalomoAnna MombiedroToni GarciaCarles H. MorJuan Carlos Moreno EchevarriaMisael AlermGemma VilaregutÀlex NoguéVíctor SunyolCarmen GarciaMarià DinarèsEva MarichalarRebeca PardoMorir de FríoBruna DinarèsRogelio LunaIrene Solà SàezJordi Canudas

Com una cadira


A partir d'un arxiu de fotografies fetes a cadires, que he anat trobant els darrers anys, faig una proposta a un grup de persones per demanar-los un petit escrit, de mitja pàgina aproximadament, totalment lliure, que dialogui amb la fotografia que els hi envio. A les imatges, la cadira és presa com a objecte que evidencia l'absència humana, però amb la capacitat de projectar un alè pretèrit de convivència i servei.

Els diferents vincles que m'uneixen als i les col·laboradores genera una tria d'una fotografia per cadascú, tan adequada com m'és possible. El diàleg entre les imatges i els escrits articula uns díptics on les lectures es diversifiquen amb noves mirades i diferents interpretacions.

Àlex Mitrani

Historiador de l'art, crític i comissari d'exposicions
Com una cadira/ 15 Bedford

La cadira està sovint associada a l'espectacle. Hi seiem per contemplar i observar, des de la platea o des de la cabina de pilotatge, sovint per dominar -amb la mirada- sobretot quan aquesta cadira és solitària. El tron és, per exemple, una cadira per mirar els súbdits i per ser admirats per ells. Potser és doncs més important el lloc on se situa la cadira que no pas el moble mateix. Per això m'agrada aquest seient de plàstic, la vulgaritat llampant del qual queda anul·lada per la seva immersió (gràcies a l'emmirallament dins l'aigua que el submergeix en el verd) dins el paisatge (i no fora, ni sobre, ni sota). És alhora un dispositiu per entrar en el paisatge i per celebrar-lo. És un punt de vista, però un punt de vista humil.

Mireia Munmany

Periodista i gestora de patrimoni literari
Com una cadira/ 03 Bedford

Montserrat
Espero la teva trucada, enlloc de trucar-te.

Fa dies.
L'espero imaginant tot el que em diràs.

Espero que em diguis que t'ha agradat la confitura de codony que et vaig portar l'últim dia que et vaig venir a veure. Em diràs que la vas trobar molt bona. M'excusaré, sense que m'hagis dit que era massa dolça, dient-te que era la primera vegada que en cuinava.
Em preguntaràs si encara menjo truita de formatge i seguidament et posaràs a riure.
Canviant de to parlarem de política. D'esquitllada, perquè en saps massa i de seguida se'ns acaba el tema.

Amb què dedicarem més temps és en demanar-me què faig a la vida. Si he trobat el meu camí. No et vull decebre i et diré que sí, que visc en parella i que ara sí que estic estudiant allò que m'agrada, per reorientar la meva carrera professional.
Tu sospiraràs intranquil·la.
Patint per mi.

Quan la conversa estigui a punt de decaure et preguntaré, obligada, per la teva estada a la residència. Em diràs que no pots parlar amb ningú. I no és estrany, ets massa intel·ligent i inquieta, Montserrat.
Per la vista no et preguntaré, perquè sabem que cada dia la tens pitjor.
Callaré.
Patint per tu.

Abans de penjar ens tornarem a prometre una altra trucada.
Després de penjar recordaré el primer dia que et vaig conèixer.

Et vaig venir a trobar a casa teva i de seguida em vas conduir a fora l'hort, on estaves feinejant. Em vas demanar per la Roser. La nostra amiga comuna. I em vas començar a parlar d'un projecte en el que la Roser creia que et podia ajudar. I vaig acceptar. Amb por i il·lusió.

Quan penso en tu, la memòria em trasllada entre l'últim dia que et vaig veure i el primer que et vaig conèixer.
Després, tot es difumina. 

Ester Xargay

Poeta, vídeo-artista i agitadora cultural
Com una cadira/ 133 Roma

ORACLE
Al bell mig del quadrat màgic
pom a escala d’infinit
amb pàmpols d'orella alta
per divisar malanyades
a pams toquem i toquem
al comptat l’esdeveni
 


 

Tuti- Assumpta Cirera

Historiadora de l'art i facilitadora de recursos lúdics
per apropar-se, conèixer i gaudir de l'art

Com una cadira118 Santpedor

No puc deixar de mirar la cadira blanca de metall. Veig una cadira vella i digna que en un altre temps havia estat una cadira nova d’un jardí bonic. Al costat d’altres cadires iguals que ella, jo ni la veuria. Segueixo mirant-la i és un punt de contrast entre els colors de la terra. El blanc pur i net repintat moltes vegades, capa sobre capa, blanc sobre blanc. El color de la puresa no enganya i ho mostra tot. Blanca com la neu! Sota el blanc, el metall comença a tenir la presència del ferro oxidat. La patina del temps li dóna la qualitat d’antiga. La terra li cobreix les potes amb el seu color. Acabarà integrada en el paisatge? Els trossos de no blanc la fan menys present. És possible que una altra capa de blanc la faci perdurar més anys i segueixi sent el punt d’atracció i distorsió d’aquest paratge. Davant seu hi ha dues cadires petites, de fusta i metall, ben camuflades amb el lloc. En un altre temps eren cadires d’una escola. Una d’elles està de cara a la cadira blanca, com si hi estigués conversant. L’altra havia estat una cadira de pensar, que de tant rebre infants que intentaven reflexionar s’ha quedat girada per sempre més. Fa temps que ningú l’utilitza, ja no hi ha nens que hi vulguin seure obligats a cavil·lar. A vegades una aranya, un saltamartí, una marieta o una formiga intenten establir-hi un contacte, però ella ni s’immuta amb tota la càrrega del seu destí. Les tres cadires conserven gravada la memòria d’altres temps. Ara estan fredes i buides perquè és hivern. A l’estiu vindrà el pagès a collir les verdures del seu hort i després de suar una bona estona s’asseurà a la cadira blanca, sota l’ombra de les fulles de l’arbre, reposarà els peus a la cadira petita i farà un bon tragalí de la bóta del vi. Passats els dies de solitud, l’escalfor del cos humà acaronarà cada racó de la cadira blanca de metall.

Rafa Madariaga

Doctor en Economia, professor i una mica lletraferit
Com una cadira/ 07 Bedford

LA SILLA
La línea que forma la pared de ladrillos hace un escorzo, de manera que el lado derecho, la pared está cerca y a medida que la mirada se desplaza a la izquierda, la distancia aumenta. Y eso alimenta la sensación de que al fondo habrá una luz, un aire, algo más abierto que rompa el clima de encierro. El ladrillo es oscuro y uniforme, alineado de través, con ese tono más oscuro que hace pensar en Manchester, en Liverpool, en algunos barrios de Londres y que te retrotraen a las viejas fábricas, con los viejos muros donde florecieron conciencias de clase, sindicatos, partidos políticos, acuerdos, vínculos. La silla ocupa un lugar en medio del encuadre. Una silla fuera de su contexto, encontrada en un contenedor, arrumbada entre ruinas; pero muestra aquí que a veces hay una segunda oportunidad. No es un trono, no es un lugar privilegiado el que ocupa; solo una pared de ladrillo oscuro de Gran Bretaña. Pero hay unas letras escritas al brochazo en la pared que le dan una segunda oportunidad. No se puede aparcar, contra este trozo de pared, no. Aquí se sienta el encargado, el que lleva el tema, el responsable. Ahora no está, pero la silla y el cartel y el muro de ladrillos hablan por sí solos de una soledad y un abandono. Antes de irse, miren aquí abajo a la derecha, una pieza extraña, que parece de plástico o de latón, como una tapa o un adorno extraño. Y detrás lo que asoma parece un teléfono móvil tirado, abandonado. Y al otro lado de la silla un embalaje de poliuretano de esos que se usan para la comida rápida. Quizás se ha juntado la silla con la pared, con el teléfono, con la tapa y la caja pidiendo todos también una segunda oportunidad. Pero la ausencia del encargado crea una sombra sobre los objetos, como si en vez de ir a tomar un café se hubiera ido para siempre, dejando los objetos a la intemperie. 

Ana Mª Palomo

Historiadora de l'art i professora. Crítica d'art,
cinema i comissaria d'exposicions

Com una cadira18 Cambridge

Hace unos días, o quizá horas, o quién sabe si años, visitaba una tienda de muebles, pues ando metida en menesteres decorativos, cuando me crucé con una extraña silla. Al descubrirla intenté buscarle un acomodo mental en la casa y por aquellas digresiones a las que soy proclive conecté mentalmente con la imagen de Una silla y tres sillas, de Kossuth, con el arte conceptual, con la documentación de cómo crear una obra… Sumida en esta secuencia mental imparable, me encontré, sin saber cómo, con un manual de instrucciones en las manos que correspondía a una supuesta máquina del tiempo colocada a un lado de la silla. Acostumbrada como estoy a todo tipo de instalaciones artísticas interactivas seguí las indicaciones que creí entender y me subí, sin dudar ni un momento, a una plataforma que invitaba a acomodar ambos pies en ella. Allí colocada apreté un botón rojo que había en la pared, como sabéis siempre hay un botón que apretar para interactuar con la obra, y se difundieron unos mensajes cortos, a modo de cuñas publicitarias, sin solución aparente de continuidad: existencia simultánea en diversos planos; a nivel subatómico la materia no existe con seguridad; la realidad es una arbitrariedad de la observación… Me invadió una sensación alegremente expansiva y aquí me tenéis, convertida en una turista temporal, atomizada y sin destino ni tiempo conocido. La silla, por lo que podéis ver parece haber corrido mejor suerte que yo, que debería estar completa ocupando el espacio de la huella cenizosa visible en el suelo. Lo demás, supongo, superposición de universos paralelos o algún raro concepto parecido.

Aunque, a decir verdad, los elementos que aparecen en la fotografía no parecen imágenes de un tiempo futuro, ni de un pasado lejano, ni tan siquiera de una apasionante descomposición de la realidad; probablemente mi imaginación me haya jugado, otra vez, una mala pasada y lo que parecía ser un interesante estado cuántico propiciado por el encuentro con una máquina del tiempo, se limite a la dificultad que conlleva, en ocasiones, entender la truculenta pero verdadera realidad de una vida que, como en el celebrado libro de Perec, debería traer instrucciones de uso.  

Anna Mombiedro

Historiadora de l'art
Com una cadira/ 37 Susany-Vic

... i a darrera hora tots vàrem marxar. La vàrem deixar sola, encarada a la paret, esperant el seu destí .... qui sap on és ... si és....
Connectada al terra, tocant la realitat, aquestes quatre potes primes van suportar tot el pes del treball diari durant 30 anys, espatlla amb espatlla. Mai la vàrem considerar amb mirada estètica, només servia i callava. Confortablement va assentir en totes les decisions i , com qui espia, va estar present en el nostres plans de futur. Quan vàrem marxar ... la vàrem deixar sola.

Toni Garcia

Artista visual i professor
Com una cadira/ 69 Barcelona

De setembre a maig, a les matinades fa fred. Especialment els mesos de desembre, gener i febrer.

D’on visc fins al taller de Barcelona hi ha, aproximadament, uns seixanta quilòmetres pel camí més curt. Això vol dir que amb cotxe particular tardes uns tres quarts d’hora fins a l’entrada de Barcelona. Però, no fa gaire, això no era pas així. Has de tenir en compte que ara les carreteres no passen pel mig dels pobles i t’estalvies semàfors, passos de vianants i una circulació lenta i feixuga.

A les vuit del matí entrava la claror per les finestres enlairades del taller, que era quadrat i on gairebé no cabíem.
Entre tots els que ens hi trobàvem, alguns marcaven, amb cinta al terra, el perímetre del seu espai. Hi havia un gruix de perímetres de diferents mides i direccions, com una arqueologia al descobert.
És estrany però, l’amuntegament d’angles rectes era un caos.

Hi havia qui s’adaptava a l’espai definit pel dibuix dels límits exteriors dels seus veïns. Pots imaginar que hi havia espais molt estrafolaris.
També hi havia espais sense delimitar, oberts, entre marques i llocs de pas. Des d’una visió enlairada, el taller era una representació dels suburbis d’una gran ciutat.

En aquest espai, quadrat, caòtic i on gairebé no cabíem, hi predominaven, lògicament, els estris de taller (cavallets, bastidors, teles, taulers, tamborets...) i, encara que tot estava orientat vers el treball, la majoria no hi estàvem gaire decidits. Per això, tots teníem una cadira, no pas per seure i descansar de la feina, únicament, sinó per arrupir-nos-hi i poder tenir la il·lusió, ni que fos per una estona, que estàvem còmodament escarxofats a casa.
 

Carles H. Mor

Escriptor, poeta i assagista
Com una cadira/ 145 Barcelona

DEL SEURE, DE LA CADIRA. DEL TAMBORET I DEL SOFÀ
No és pas veritat, com assegura William Plane Pycraft al seu Vademecum setialis, que l'inventor de la cadira va ser un tal Cadir, ni tampoc és cert que el tamboret va ser inventat per un sabater anomenat Tambor, ni que el fet de seure és un invent de Seur, que també s'empescà, segons Plane, el gran progrés de dormir ajagut i no pas a peu dret, com, segons ell, abans feia tothom. En efecte, ha estat demostrat a bastament que molts mamífers i d'altres vertebrats sempre s'han assegut, de què podem deduir que els homínids antecessors de l'homo sapiens sapiens ja seien, a terra, o en pedres, o on podien. Si fins i tot hi ha insectes que seuen, si més no se n'han vist alguns en dibuixos animats i no animats! El que sí que és cert és que les protocadires, les dels primers assentaments d'humans sedentaris, eren d'una sola pota (una mena de tamboret rudimentari), i que van haver de passar molts mil·lennis, molts, perquè les cadires tinguessin dues potes, i encara segles i segles més perquè en tinguessin quatre i un respatller. Aquesta darrera invenció, la de les quatre potes, es veu que, si fa no fa, va coincidir, en el temps, amb la invenció de la roda, i d'aquí ve la llegenda del cabdill ilerget que va voler seure i desplaçar-se sobre una roda com si aquesta fos un cavall, i va ser esclafat per la roda, que era de pedra i pesava una barbaritat. I és clar, tot plegat ens permet de suposar que l'evolució de la cadira no ha acabat pas. Ara bé, no podem imaginar com seran les cadires d'aquí milers d'anys, perquè, si ens ho afiguréssim, ja incorporaríem a les cadires d'avui les transformacions que en el futur faran progressar la cadira com a objecte per seure-hi. I cal no precipitar-se, car no hem d'oblidar que quan es va inventar la cadira elèctrica tothom es va pensar que la incorporació d'electricitat a la cadira suposaria un gran avenç, però ben aviat es va veure que només servia per fer complir condemnes de mort. Per això tan bon punt un dissenyador australià va parlar d'una possible cadira nuclear, els polítics de tot el món es van posar les mans al cap, espantats per la probabilitat d'explosions atòmiques a dojo si es comercialitzava aquella mena de cadira. Val la pena, doncs, de tenir paciència i conformar-se amb l'estat actual de la cadira, més o menys còmode i estètic, i deixar l'aplicació de les utopies per a altres coses que potser ho permeten, com ara el sofà, que és un derivat de la cadira que es pot anar desenvolupant ràpidament cap a aneu a saber què, com ja ho deixen entreveure els experiments que ara es fan amb un híbrid de sofà i de catifa voladora, que s'enlaira i travessa oceans i continents sense moure's del lloc on és instal·lat.

Juan Carlos Moreno Echevarria

Artista visual, llicenciat en disseny industrial i contacontes
Com una cadira/ 08 Londres

La versión mas popular es la que cuenta de un indigente, loco o zahorí, que decía que las cosas le decían cosas, clara y concisamente. Pues el caso es que este indigente un día preguntó entre sus colegas que quién de ellos quería hallar la paz. Hubo un momento de silencio, y luego uno dijo que él quería eso, quería la paz. El indigente este lo tomó del brazo, lo hizo avanzar hasta una vieja silla de terciopelo rojo que estaba dejada allí en la calle, lo giró y lo sentó en ella. En ese momento, al que estaba en la silla se le apaciguó el rostro, se le vio tranquilísimo. E inmediatamente después de ello, expiró. Quedó muerto, allí mismo, muerto de repente que se dice. Pero el rostro no le cambió, se le quedó así como lo tenía, tranquilo, apaciguado. Los que estaban allí se levantaron y se acercaron al difunto, miraron al indigente-loco-zahorí y él explicó que la silla esa le había dicho que si se sentaba en ella, hallaría la paz, pero como él sentía que tenía una vida plácida, pues buscó a alguien que quisiera hacer uso de la oferta y sucedió lo que sucedió. Entonces, uno de los presentes mirando al fallecido dijo "pues sí que parece que ha hallado la paz" y otro afirmó "sí, pero muriéndose" y otro replicó "pues eso es que ha muerto en paz... O que ha hallado la paz en la muerte, que no es lo mismo pero al final es como si fuese igual". Se quedaron callados un rato, quizás pensando en si ellos desearían encontrar esa paz. Seguramente sintieron que su vida no andaba tan mal porque ninguno hizo uso de la silla. Simplemente retiraron al muerto para darle sepultura y la dejaron allí donde estaba. Y hasta aquí se sabe.
Esta es la versión de la historia que mas se conoce. Hay otras, pero eso no es importante, lo importante es que los residentes del condado de Bedfordshire en Inglaterra conocen muy bien la historia de la silla de terciopelo rojo, y cuando ven una por ahí por la calle, se quedan pensativos unos segundos y luego le hacen un rodeo y aceleran el paso, no vaya a ser que se tropiecen y caigan sentados sobre ella y suceda lo que puede suceder. Incluso los basureros ni se atreven a tocarlas y las dejan allí donde y como estén, no vaya a ser que.
Sin embargo, hay que añadir que todo aquél que se ha topado con una silla así, desde ese momento deja de protestar tanto de su vida, como que comienza a verla de mejor manera, seguro porque cuando se da a cualquiera la oportunidad de dejar de vivir a cambio de obtener paz, ya la cosa no se ve tan clara, es algo para pensárselo más de dos veces.
 

Misael Alerm

Artista visual i poeta
Com una cadira/ 94 Vic

(des d'una (com una) cadira i per a Faulkner)

"anomenar allò que, sense voler

dir-se, prenia un cos bessó

per a la persona que ho mirà

amb ull distret, i que abans

es comprenia en la distància.

Llavors de cop li era paraula i germana

aquell dia, al pati de maig."

Gemma Vilaregut

Periodista
Com una cadira/ 126 Vic

Bellesa versus Vellesa
Tan sols una lletra la condemna a la degradació més absoluta, la crueltat del pas del temps, el deteriorament dels teixits i l’abandonament de tot allò que és considerat obsolet.
Recordo amb nostàlgia aquells temps de bonança, tothom era capaç d’apreciar la calidesa que desprenia, l’alegria del seus motius florals, dels colors escollits amb harmonia, l’esculpit perfecte de les seves formes, la comoditat del seu jaç. En un temps no tan llunyà, era més que bonica, preciosa; enlluernada per una gran llum de cristall, era l’enveja de la sala, posseïa el do del plaer i del descans i només uns pocs escollits podien gaudir de la seva companyia. Era el tron de la bellesa.
Però aquells que en un temps més l’apreciaven, ara l’han abandonat a la seva sort, precisament, per la seva vellesa. Malgrat tot, ella es resisteix a perdre l’encant, encara li queda una espurna d’orgull per conservar l’elegància que, en un temps ençà, la caracteritzava.
La podrien considerar una relíquia del passat, una antiguitat apreciada, un pou d’experiència acumulada al llarg del anys... Per què no?
Són temps difícils... la llum feble d’un petit fanal i la decadència del seu entorn la fan tornar a la crua realitat; qui voldrà una relíquia bruta, estripada, gastada i mancada de vitalitat?
En un temps esplèndid la consideraven la més bella. Ara ha passat a ser la més vella, petits detalls que marquen una gran diferència. El temps no perdona i les nostres debilitats, malauradament, tampoc.

Podria acabar-ho així, amb un final tan amarg, però no em dóna la gana; m’agrada pensar que encara queda una espurna de sensatesa per apreciar l’autenticitat de les coses. Serà acollida en una nova llar, li guariran totes les ferides, apreciaran la seva comoditat i la seva història singular. Tornarà a desprendre llum i vida, i aquells que la tinguin al seu abast seran uns afortunats, perquè hauran pogut gaudir d’allò que és bo, de dues qualitats innegables, s’escriguin com s’escriguin.

Àlex Nogué

Artista visual, Doctor en Belles Arts i Catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona 
Com una cadira/ 117 Santpedor

A en Damià.

A en Damià no li agradava que parlés, ni molt menys que em mogués. Encara que se’m glacessin els peus havia d’estar immòbil, amb la mirada fixa en les branques amb cola de vesc que havíem posat de matinada a les parts altes d’un matoll, a l’altra banda del camp, on acudien els pinsans, les caderneres, els verdums i tota mena d’ocells atrets per l’enganyós cant d’un reclam engabiat.

Al final del matí, en Damià separava els mascles de les femelles i recollia els estris, plegàvem les cadires, que guardàvem amagades enmig del bardissar d’un marge per al proper diumenge, i quan arribàvem al poble em convidava a un vermut.

En Damià i la seva dona, la Balbina, van morir molt joves, i van deixar dos fills bessons petits, en Francesc i en Ramon. En Francesc i en Ramon ara tenen un taller de reciclatge de cartutxos per a impressores i és amb les tintes del seu taller que imprimiré aquesta narració.


 

Víctor Sunyol

Poeta, editor i professor
Com una cadira/ 17 Cambridge

Les paraules, com les plantes; així com si no gosar fos el seu fer, gairebé des de fora, als marges. I sabent-se mare i matriu de la imatge, del real. El verd que sotja, el verb origen.

La mirada, la reixa. Mur. La mirada, que ens separa de la imatge, del real, de les coses. La mirada en la reixa, en la reixa del mot.

Les paraules, la reixa. Sprachgitter. Paraules: Reixa de llenguatge.

La mirada, com les plantes; d’abandó florides, incloses per l’estranyesa, intruses en el lloc més seu.

I el desig: mot i mirada.

[Només qui mira sense mot ni mirada pot arribar, desert de desig, a l’hora plena; només ell pot arribar al mot i a la mirada. Al ple desig.]
 

Carmen Garcia

Artista visual i professora
Com una cadira/ 97 Vic

Intemperie, es un lugar
Se encienden las luces. Lavabo, cocina, siempre de un lado a otro.
Hay que aprovechar los días de sol, este invierno ha sido muy nublado.
Tanto rato al teléfono, es como si estuvieran juntos.
Que cargado está, cinco limones ya tiene.
Siempre cantando y alegre, se está quemando algo.
No están las bicicletas, tendrán un buen día.
Preparan la terraza, se va llenando de invitados.
Ya se ha apagado la luz de la habitación de los gemelos.
La música demasiado alta, sus padres de viaje.
Llora y no puede respirar, está cargado.
Empieza el silencio. Se va calmando el día.
Lleva días inquieto, ha ido tres veces y ha estado demasiado tiempo.

Marià Dinarès

Artista visual i professor
Com una cadira60 Cabo de Gata

Hi havia un gran mar, amb el seu horitzó, aquell on hi desapareixen els vaixells.
Hi havia una gran muntanya de sal, d’aquelles que fan calor d’arengada.
I un camí molt llarg i pla, estirat, que vorejava fangars assecats.
I lluny, feia pampallugues un espill rosat de flamencs.
I les casetes,
les de la platja efímeres però insistents, de pijama de colors, com un circ adormit.
I les altres,
assentades, assegudes al camí del mar,
cases que esperen el pescador, i el pescador que espera la casa, com el fosc que espera la llum.
I els estris, arraulits, també esperen.
La cosa que espera la casa, i l’ombra que vol el peix i la llum que en vol de sal,
Allà on el negre no és tan negre i el blanc és més blanc.
 

Eva Marichalar

Artista multidisciplinar i professora
Com una cadira110 Berlín

Nazis sind Scheisse
Virginia Fochs

Et vas deixar els llums oberts. I jo em vaig comprar una cadira per si mai tornaves. No es pot marxar amb els llums oberts i no tornar. Encara que no sigui culpa teva. El teu fluorescent no em deixa viure. He arribat a creure que un dia tornaràs i l’apagaràs. He arribat a creure moltes coses. Nazis sind Scheisse –vaig escriure ràpid en un paperot que vaig penjar a la finestra. Ridícul. Tu creus que un paper, una pancarta, una manifestació canviarà res? Res és important i, per tant, allò que canvia és res. I per això no hi vaig anar (a la manifestació). Tu no penses tornar, no pots tornar. O sigui que això, que res, que vaig fer connectar el teu fluorescent a la meva corrent; i que em vaig comprar una cadira per esperar-te i aquí estic, fent veure que ho tinc tot controlat i que t’ho sé (m’ho sé), almenys, explicar per escrit. Jo no sé res. Ja no sé res. Però els altres tampoc saben res. Diuen que sí, que tinc una cosa d’aquelles que en diuen patologia. Que es veu que hauria d’haver anat més ràpid en oblidar que em vas dir “ara mateix surto de l’oficina i vinc”; es veu que hi ha un temps oficialment establert per deixar d’esperar algú que et diu que ara ve i que acaba volant pels aires. Tu vas marxar i els llums eren encesos i això deu voler dir alguna cosa. Hauria de voler dir alguna cosa. No tinc cap patologia. Sé perfectament que els nazis són una merda i que tu no tornaràs mai. Però jo t’espero. Que es fotin.

Rebeca Pardo

¿Doctora en BB.AA.? ¿Profesora de fotografía? ¿Bloguera? o... ¿la última reencarnación de una silla que a veces se peina?
Com una cadira188 Perpinyà

 Mi silla y su yo
"¿Se supone que yo soy esta silla? De momento, yo sólo veo una imagen sugerente que invita a entrar, a mirar medio a escondidas, a tratar de adivinar quién estuvo ahí, quién volverá a estar ahí y quién no regresará jamás... ¿Conservará aún el calor de su último ocupante? ¿La forma de otros cuerpos, las huellas de otras pieles? ¿Qué misterios y secretos oculta una silla que se expone de medio lado, entre la luz y la sombra, en un espacio de paso?
Comienzo a verme en esta silla sin brazos que no constriñe, que deja libertad de asiento y mirada. Comienzo a sentir simpatía por esta silla de estudio que se resiste a permanecer en un despacho de diseño, una outsider esencialista e impoluta en un contexto ecléctico y marcado, muy marcado, por muchas vidas y bastante tiempo. Pobre silla, que no tiene patas ni ruedas para moverse, pero silla valiente que lucha por estar cerca de una calle transitada mientras mira de soslayo entre dos mundos, entre varios universos, inmersa en su nada...
Esta silla, ¿MI silla?, dirige la mirada desde el exterior iluminado hacia las sombras interiores de ese lugar sombrío y misterioso tras un muro corriente que ha sido vivido, escrito, dibujado... “iluminado”. Me pregunto qué hace una silla como ésta en un lugar así, ocupando un espacio que no parece corresponderle... y no puedo dejar de mirar las manos que pueblan la pared, esas manos que me remiten a las cuevas de un tiempo en el que no había sillas, ni porteros automáticos, ni cemento, ni hormigón... ni yo. Comienzo a verme en esta silla, a sentirme como esta silla, a ser MI silla... ja, ja, ja.
Vuelvo a mirar las otras sillas de este proyecto y me doy cuenta de que, realmente, esta es la mía. No podría ser ninguna otra. Regreso a ella, la miro con detenimiento, y me veo muy bien en esta foto. Creo que he salido muy natural y favorecida en este retrato. Es muy yo, tan yo que me pregunto si me dejarían ponerla en mi próximo DNI, en mi pasaporte, en mi carnet de la universidad... en la mesilla de mi madre. Esta sí soy yo y no ese rostro extraño, frontal y completamente iluminado sobre fondo blanco, que sí que parece una silla: un extraño mueble de catálogo que pretende ser yo".

Morir de Frío

Col·lectiu de promoció i difusió de l'art en tots els seus contextos. http://www.morirdefrio.com/2013/08/com-una-cadira/
Com una cadira/ 201 Vic


LO SIENTO, ME  SIENTO 

Un tron desreiat

corcat i podrit 

espera a la ciutat

el pompis més adequat.

 

Qui serà, serà? El cul que em coronarà?

 

Natges suades, calentes i estretes, 

cel·lulítiques

carnoses i ossades,

cap d’elles de sang blava.  

 

Totalitàries, dretanes i esquerranes, 

revolucionàries

dictatorials i democràtiques,

cap d’elles de gran llinatge.

 

Qui serà, serà? El cul que em coronarà?

Qui em venerarà?

 

Durant una nit de deriva 

el van trobar uns mussols 

que li cediren un catàleg

ple de reis i borbons. 

 

Qui serà, serà? El cul que em coronarà?

Qui em venerarà?

Quin d’ells puc triar?

 

Malucs de ferro malgirbats, 

caçadors d’elefants, infidels o militars

corruptes o enverinats, tots ells classificats

i divinament col·locats. 

 

Qui serà, serà?

Bruna Dinarès

LLicenciada en comunicació audiovisual i membre de l'equip educatiu d'ACVic
Com una cadira/ 59 Cabo de Gata

La casa de gelats
Mira que fa temps que em volta pel cap; com fas propaganda dels teus gelats en una paperera? No crec que la intenció sigui vendre’n més. Vaja, no convida.
En passaven, de nens, per aquí. Forces. Bé, de fet ara ja no en veig tants, ara sóc a la part del darrere. Aquí només hi fa calor i suor, ni el so de les onades pràcticament m’arriba.
Descontextualitzat, sí que podríeu dir que ho estic. Esclar, un tamboret d’aula de primària a una platja àrida i sola no hi pinta gaire res. Però què volíeu, el conserge jubilat al xiringuito més buit de la península, alguna cosa s’havia d’endur del centre, pobre home. Només la pensió era com poc i, esclar, descontextualitzat estic, doncs.
Però ningú en parla del pobre peu de làmpada que ni pàmpol li queda! I ella, a sobre, de família rica. Que es queixa perquè el vent li esqueixa els peus, se sent seca, desenvernissada. Plora. Bastant. I exageradament. Per fer-nos pena. Com si algú volgués fer el mínim esforç per tornar-la als alts estaments socials d’on prové. La seva mestressa és ben morta, la pobra. Ja se li veia que acabaria així! Ben sola. No volia ningú, no tenia ningú, i és que era d’una garreperia! I esclar, sense herència i tot plegat, la seva làmpada doncs sola sota la solana d’una platja. Sort! Jo li dic que ha tingut sort! No ho vol veure perquè no vol veure res. Però ha tingut sort, jo li dic. Que no veu que podria ser feta encenalls a hores d’ara? Formant part d’un conglomerat qualsevol o d’una caixa d’escuradents? –que, personalment, encara em faria menys gràcia–. I, aquí... Doncs, bona jubilació, la veritat, què voleu que us digui. De tant en tant algun surfista que s’amaga i fuma, o algun nen que es perd fins que una mare jove el renya que es punxarà amb vés a saber què...
Per això ho dic, descontextualitzat potser sí que ho sóc, però més que un gelat imprès en una paperera, doncs què voleu que us digui.
 

Rogelio Luna

Arquitecte i artista plàstic
Com una cadira/ 158 Barcelona

(Léase con: La muerte de Ases de Edward Grieg, como música de fondo)
Un hombre con semejante imagen no podía ser si no un hombre marginal. Yo le conocí por el tiempo que pase en la ciudad. A él la ciudad le pertenecía. Y los turistas, poco le conocían, pues sólo le percibían aquellos que se instalaban a pasar un tiempo en la ciudad. Lo que nadie sabía era donde se hospedaba realmente, pues siempre se le veía en las calles, en las muchas calles de la ciudad, comiendo aquí o allá, y solamente los que lo abordaban en una conversación descubrían a un hombre fascinado por la ciudad, por el arte. Así era este hombre extraño, pero fascinante. Un día me resolví seguirlo de cerca, ver sus costumbres, sus hábitos y amistades. Pues era él como un alma que no se acomoda al mundo real, que como diría Woody Allen “no funcionan para el mundo, sólo en el arte” o era bien un personaje “Nietzschiano” un tipo de superhombre, un pequeño Zaratustra. Pues no tenía pertenencias, sólo admiración por el arte. Mi empresa comenzó a ser complicada, pues lo seguía al metro, al puerto, al barrio gótico, a Montjuïc, a cada rincón de la ciudad.
Mi asombro fue tal al descubrir que él vivía en la ciudad, pues tenía instalados muebles en varias partes de ella, muebles que alguien por alguna razón desechaba, pues una vez lo vi dormido en un cama en la calle de Pujades y calle de Alba. Le vi usando un tocador donde guardaba algunos objetos personales en la calle de Reina Cristina y la calle de Lauder. Un espejo para rasurarse en la calle de Provença y Rambla Cataluña, y una silla para reflexionar en la calle de Les Egipcíaques y calle del Carme. Aquí lo vi la última vez, que fue cuando finalmente le aborde:
_ Te he seguido tanto tiempo, que tus gustos ahora los conozco más que a mucha gente que intimida en mi vida y me resulta fascinante tu forma en que aprecias los objetos, como esa silla donde estás ahora, primero desde lejos apenas al dar la vuelta de la rambla, miraste al horizonte para poder ver esta esquina, y ahora estas sentado tanto tiempo que tengo la impresión que estas tan quieto como una silla.
Dime... ¿Qué les ves tanto a los objetos?
_ La belleza y lo sublime están tan ligados que uno apenas comprende la diferencia, pero busco constantemente la experiencia estética en cada cosa, en cada instante. En esa potencialidad del instante, creo que sólo esto me salva: el poder recrear historias de alegría, drama y muerte en cada casa que veo, en cada persona del metro, en cada ventana de la ciudad...
Me la he comido a puños, y no ha sido suficiente. Me falta mucho por conocer, por lo pronto me siento en esta silla tan cómoda, al lado de este contenedor de basura, viendo esta bolsa azul, asimilando este instante potencialmente eterno que me llena de gozo. Al fin de cuentas, pienso pasarme así toda la eternidad que me sea posible...
       

Irene Solà Sàez

Artista visual i poeta
Com una cadira/ 204 Folgueroles

Orenetes de l’altra banda del riu,
si em porteu les espardenyes,
us donaré pa torrat.

Tonet Sàez

Jordi Canudas

Artista visual i professor de l’Escola Massana
Centre d’Art i Disseny-UAB

Com una cadira/ 183 Kassel

Kassel

Dues peces de fusta, dos fragments de tauló de 20 x 40 x 5 cm disposats l’un al costat de l’altre, sempre amb la suficient distància per reconèixer que són dues unitats.

Durant 100 dies, cada dia dues persones diferents, que no tenen res en comú, s’atansen i seuen. S’asseuen l’una al costat de l’altra. Una explica a l’altra. Aquesta escolta mentre l’altra parla. Ara és ella la que parla i l’altra escolta. 

Un lloc de trobada